Son Roig.

Aquest topònim està compost per la partícula son, contracció de ço d'en i el nom Roig, que segurament deu provenir de la penya Roja de l'orografia de la possessió. Està situada a l'extrem meridional del nostre terme, dins el quarter III. Actualment, confronta per llevant amb s'Heretat o Son Bandoler; a migjorn, amb Son Reus de Randa; a ponent, amb el terme de Llucmajor, la veïna Galdent, i a tramuntana, amb Can Monjo i altres establits.

Son Roig ha sofert un procés invers al de la majoria d'antigues possessions algaidines, perquè a part de no figurar en cap dels mapes tradicionals (Berard, Despuig, etc.), a principis del segle XX només tenia una extensió de 68 quarterades, que amb els successius creixements ha passat en l'actualitat a quasi 200.

La història d'aquesta possessió està lligada a la família Roca, també propietària de la molt més anomenada Son Reus. Sabem que a finals del segle XVIII era propietat de Guillem Roca i Seguí (1742-1813, misser, escriptor i funcionari de la Inquisició. El seu fill, Guillem Roca i Reus (1793-1852), també fou misser, funcionari de l'Audiència i escriptor satíric. Els darrer propietaris d'aquesta nissaga foren Matilde Wering Celada, vídua de Roca i d'ascendència paterna anglesa, que féu donació testamentària en favor del seu fill, Guillem Roca Wering, l'any 1929. Posteriorment, compraren la possessió els germans Antoni i Agustí Trobat Company, de Can Borràs, el 14 de novembre de 1933, que més tard l'engrandirien i adquiriren la veïna Son Catalí (les ruïnes d'aquestes cases poden destriar-se vora el camí que de Son Roig mena a la capella de s'Heretat).

Deprés de la mort de n'Agustí, l'any 1949, Son Roig fou rebuda en herència pel la seva filla Maria Trobat Mas, que n'és l'actual propietària, i fou ampliada amb l'adquisició de Son Seguí, de poc més de tretze quarterades i mitja, Son Doi i altres establits situats als voltants del puig de Son Roig, Can Meví i s'Heretat, fins a sumar l'extensió abans esmentada de prop de 200 quarterades.

Les cases, adreçades a migjorn, són relativament antigues perquè foren construïdes per ampliar dependències anteriors l'any 1878. Així ho fa suposar aquella data, gravada per duplicat, al portal forà de la possessió. Un cunyat del darrer estadant recorda que la seva mare, madò Pereta, contava que de joveneta havia ajudat a traginar aigua per fer les noves cases. Un altre testimoni oral, aquest de l'amo en Miquel de Son Blanc, que morí a punt de complir el segle de vida, també contava que les cases primitives de Son Roig eren damunt el turonet, cobert actualment de pinar, que hi ha a l'esquerra davant les cases, les ruïnes de les quals només són perceptibles pel caramull de pedres i el traçat del vell camí que hi menava. Fins devers l'any 1950 encara restava en peu l'antic forn de coure pa.

Vora les cases hi ha les dependències de l'estable i la bugaderia, feta amb les restes d'un safereig proper. El fumeral de la xemeneia d'aquesta bugaderia és molt curiós, ja que té el perfil quasi semicircular i recentment restaurat. A la part posterior de les cases hi ha la vaqueria, de construcció molt moderna.

Les cases de Son Seguí es troben a l'altre vessant dels costers de davant les cases, adreçades cap a Randa. Prop d'aquestes hi ha una antiga sínia, que encara conserva part de l'engranatge, cobert d'espessa vegetació. Una altra sínia, aquesta de Son Roig, situada coster avall de les cases i vora l'antic hortet, dóna testimoni d'una certa riquesa en aigües del subsòl, enganyosa al cap i a la fi, ja que des de l'any 1985 tenen els pous pràcticament eixuts a causa que enfondiren el pou veí de Can Monjo i el nivell freàtic va baixar. Antigament, fins i tot tenien una font, aconseguida mitjançant una canonada de zenc enterrada que per gravetat abocava les aigües al safareig esmentat, que es va desmuntar. El pou encara hi és, però la mina resta inservible perquè es va esbaldregar.

L'engrandiment escalonat de la possessió ha ocasionat que els seus límits s'hagin configurat molt irregularment, amb profundes entrades i sortides, fis i tot ha quedat una parcel·la de quasi una quarterada d'extensió totalment aïllada dins les terres de Son Roig, que pertany a Can Muro del carrer del Sol.

Els estadants més antics de qui tenen record foren els germans Pere, Francesc, Joan, Miquel i Maria Munar amb son pare, que feia de guàrdia civil. Després hi habità durant vint anys l'amo en Joan de Son Roig, i finalment l'any 1934 hi passà el darrer estadant , l'amo en Guillem Amengual Bennàssar, que descendeix de Vilafranca, però des del vuit anys s'establí amb els seus pares a l'hort d'en Borràs, vora la carretera de Sant Joan. Ell ens contà que una collita bona d'ametles arribava a una producció de 100 sacs i de garroves a uns 400 sacs. De tota manera, la seva ocupació primordial era la guarda d'ovelles, que passava del centenar, a les pastures de Son Roig. L'amo en Guillem es va retirar l'any 1995 i des de llavors viu a la posada d'Algaida. Actualment, té cura de les terres el matrimoni format per Antònia M. Mulet, que és l'hereva de la possessió, i Andreu Oliver. Hi han sembrat devers vuit quarterades de vinya, amb ceps tipus Syrah, ull de llebre, giró negre..., i pensen sembrar-ne vuit més, per augmentar la producció dels vins Can Majoral. Per assegurar millor les collites feren un pou nou, situat vora el camí, amb un cabal màxim de 3.600 l/h, la qual cosa els permet regar la vinya, en els anys de sequera, amb el sistema de degoteig.

Les terres de la possessió poden subdividir-se aproximadament en un 40% de conradís i la resta és garriga i pinar. Per accedir a sa Comuna o Potassa, abans hi havia un caminoi públic de quatre pams d'amplada, que partint de prop de les cases de Son Seguí menava a la part alta del puig. Altres accidents geogràfics de la possessió són el comellar de na Fonda, el de l'Infern, la penya del Migdia la penya Roja, que formen part de la serralada del puig de Son Roig (420 metres d'alçària) i sa Potada des Gegant (375 metres); els cims fan partió amb Galdent i separen el termes d'Algaida i Llucmajor.

Devers l'any 1987, un helicòpter de l'exèrcit va traginar els materials per construir una nova fita geodèsica al capcurucull del puig de Son Roig, perquè, de l'anterior, ni en quedaven vestigis.

Recordarem també la llegenda que, segons la tradició popular, situa a sa Potada des Gegant el lloc on sant Cristòfol va ensopegar; la passa següent fou a la garriga des Porrassar, al "peu de Sant Cristòfol", i entre ambdues li caigué la senalla de terra que portava damunt l'espalda, la qual cosa produí el puig de Cura. Fantasiosa llegenda, sens dubte.

Per acabar, acomiadarem Son Roig amb un fragment del poema satíric contra el vici i mal costum de beure, obra de Guillem Roca i Reus, que fou un dels fills il·lustres de la possessió, i segurament conegut per un gran nombre de lectors. Per cert, també fou autor d'una descripció satírica d'Algaida de la qual només queden les estrofes finals transcrites per J.M. Bover. Aquests són els versos:

Juren per la Santa Tassa

de pàmpol van coronats,

professen sempre estar gats

i refermar si els espassa.

Procuren no menjar massa

per fer-hi quebre més suc,

i si qualcun, com un ruc,

s'ajeu qui no pot dir pruna,

encara diuen: "Beu-ne una",

perquè es ventrei no s'eixuc.

Miquel Sastre Pujol “Fiolet”. Possessions d'Algaida. Nº 1 de la col·lecció Panoràmica de l’ajuntament d'Algaida. Ajuntament d'Algaida-Consell de Mallorca, 2000. Fotografies del mateix autor.