Son Real.

Etimològicament, aquest topònim està compost per la partícula son -contracció de ço d'en i del llinatge català Real derivat de l'àrab rahal, i no s'ha de confondre amb reial, que és un derivat de rei.

Està situada al quarter IV i la podem considerar una possessió moderna, ja que tingué el seu origen durant el segle XIX, i per tant, no figura en els mapes del Cardenal Despuig, de Berard o de Barceló, del segle XVIII.

Confronta a Tramuntana amb la carretera 715, de Palma a Manacor, a llevant, amb Can Carut i altres establits; a migjorn, amb Cas Brau i antics establits de la possessió mateixa que ara són de Can Bernadillo, i a ponent, amb el pinar de Cas Brau i terres de Can Marió d'en Joan Brusca.

La història més recent de la possessió és de principis d'aquest segle, quan ja era propietat de la família d'Ignaci Duran Villalonga, militar de professió, que morí l'any 1928 sense descendència i que deixà les cases a Francisca Amengual Vallespir, nascuda a Costitx i que habitava de criada a Son Real des de feia molts d'anys. Francisca en fou propietària fins a l'any 1958, encara que ella quedà a les cases, després de la venda, on morí al cap de pocs anys. Els nous propietaris varen ser l'amo en Guillem Vanrell Nadal, de sa Raconada, i la seva dona, que estava relacionada amb la possessió perquè els seus padrins hi havien entrat d'estadants quan es casaren i son pare ja hi va néixer. En morir l'amo en Guillem, el 28 de setembre de 1984, quedà en mans de la seva vídua Antònia Barceló Amengual, que n'és la propietària actual.

Les cases de Son Real són de principis del segle passat i ben aviat varen sofrir unes ampliacions laterals amb la construcció d'unes terrasses adossades, sostingudes per voltes de canó. A la volta corresponent a la cotxera de l'antiga galera dels senyors, encarada a llevant, hi ha la data gravada que deu recordar l'època d'aquestes primeres reformes, corresponent a l'any 1866. Una altra volta, lateral de les cases, dóna cobertura al cup de fer vi, avui en desús.

A la part posterior baixa queda el nom de quarto de sa Capella, com a testimoni d'unes intencions que només arribaren a projecte, pequè no n'hi ha vestigis, si n'exceptuam un sant Bonavenura de mida quasi natural, instal·lat de fa més de cent anys en un racó de les cases dels senyors i que, segons fonts orals, provenia de Son Teté de Llucmajor. En una dependència que dóna a la semiclastra del frontis principal hi havia antigament un molí de fer farina, dels anomenats de sang, del qual només queda el record, perquè fins i tot les moles varen desparèixer quan es desmuntà devers l'any 1940.

La darrera reforma de les cases de Son Real afectaren pràcticament quasi totes les dependències i tingué lloc l'any 1964. Els canvis més notoris foren: l'accés a les cases dels senyors, que fins llavors havia estat a través de la dels amos, passà a ser exterior mitjançant unes escalonades que comuniquen amb les terrasses lateral i posterior. La torre, amb quatre vessants, es va edificar de nova planta, i donà a les cases una nova imatge més residencial, en detriment de la seva antiga rusticitat. Al frontis principal s'edificà també una nova terrassa porticada per protegir l'accés a les cases dels amos i es restaurà el primitiu rellotge de sol. Altres dependències afectades pels canvis foren la cuina dels senyors i els arcs entre aiguavessos, que foren repicats tant a les cases dels amos com a les dels senyors.

En un lateral de les cases, a ponent, abans hi havia el corral de figueres de moro, que també foren substituïdes per un hortet amb arbres fruiters. Vora aquest hortet hi ha la caseta del sequer i la soll de porcs, testimonis muts de quan a Son Real el figueral estava a ple rendiment. Prop de les cases, vora un tancat per a cavalls, hi ha una barraca de pedra, semblant a les de roter, però de dimensions més reduïdes, apta per al bestiar i que conserva la seva típica estructura de lloses superposades que formen volta. Al costat d'aquesta barraca hi ha un safareig-piscina per emmagatzemar l'aigua del pou, construït a mitjan anys seixanta, que usen primordialment per regar l'hort de la possessió que cobreix en part les necessitats culinàries del restaurant de Cal Dimoni. Del manteniment de l'hort, de l'aviram de ploma (gallines, oques, ànneres i coloms) i també de la guarda d'unes 50 ovelles que tenen als sestadors de Son Real, se n'encarrega Antonio Linares, cambrer de Cal Dimoni. Aquest restaurant, com molts recordareu, tingué el seu origen l'any 1959, quan l'amo en Guillem de sa Raconada va fer construir un pati perquè hi ballassin els cossiers i un petit bar per als turistes que passaven per la carretera de Manacor. El negoci va anar brodat i en poc temps es va ampliar amb l'actual Cal Dimoni, o Van Bar, que es deia al principi.

Les vint-i-cinc quarterades de la possessió són totes de conradís, encara que de terra molt prima; tant és així que per fer l'hort actual hi varen haver de transportar moltes camionades de terra. O bé per la manca de terra o, pitjor, per la manca de pluges d'aquests darrers anys, a Son Real es moren els ametlers i no fa gaire n'arrabassaren una seixantena.

Perquè ens adonem que Son Real sempre havia estat considerada magra de terra, acomiadam la possessió amb una estrofa del Cançoner popular de Mallorca del pare Ginard, recollida a Algaida, que ens pot servir de testimoni. Diu així:

Un arbre que perd ses fuies

li cauen moral moral.

Saps que és de prim Son Real

que sols no basta per güies!.

Miquel Sastre Pujol “Fiolet”. Possessions d'Algaida. Nº 1 de la col·lecció Panoràmica de l’ajuntament d'Algaida. Ajuntament d'Algaida-Consell de Mallorca, 2000. Fotografies del mateix autor.