RAFEL CLAR AMENGUAL “MESTRÈS”, “L’AMO DE SON GENER DE RANDA”
1882-1936.

Fill de Guillem Clar i Creus, adobador, i de Margalida Amengual Duran, va néixer a Llucmajor, a les dues de la matinada de l’11 de desembre de 1882. El seu naixement no s’inscrigué en el jutjat de Llucmajor fins dia 6 de desembre de 1916, cinc dies abans de complir trenta-quatre anys.

Casat amb Esperança Vicenç Cardell, tenien el domicili a Llucmajor, al carrer dels Pescadors número 9. Tingueren un fill i una filla.

Feia de pagès. L’any 1993 –any envant any enrera- es va fer càrrec de la possessió de Son Gener, a Randa i passà a viure a la planta baixa del casal de la fica amb la seva família. Encara que vivia a Randa, tenia molta relació amb Llucmajor, ja que hi tenia una casa i, a més, tota l’hortalissa que feia l’hi venia els diumenges a la plaça.

Dia 28 d’agost de 1936, a les deu del vespre, es presentaren a Randa quatre falangistes llucmajorers. Deixaren el cotxe abans d’arribar a la font i anaren a cercar un randí perquè els acompanyàs a Son Gener. Un cop allà li digueren que tocàs a la porta i que, quan en Rafel demanàs qui era, donàs el seu nom. Així ho va fer i, quan Rafel obrí, un dels falangistes posà un peu entre la porta i l’escaló del portal, al mateix temps que, amb una estirada, el tragué de la casa. Li digueren que els acompanyàs perquè havia de declarar davant el jutge. Tots sis davallaren fins a la portassa que hi havia al cap de cantó, al primer revolt de Randa cap a Cura, on una partida de falangistes randins feien guàrdia i on quedà qui els havia acompanyat. Ficaren en Rafel dins el cotxe, que estava aparcat dues o tres passes més amunt, en direcció a la font, on ara hi ha l’indicador Llucmajor-Algaida. Pocs minuts després d’haver partit el cotxe sentiren uns trets i un dels qui feien guàrdia assegurà que havia sentit els crits d’en Rafel. Un home que guardava un melonar va sentir que, quan els falangistes se n’anaven, un digué “no hem pensat a tallar-li l’orella” i tornaren enrera per tallar-la-hi.

La seva dona, quan se’el varen haver duit, sortí de la casa i pujà damunt un turonet des d’on sentí uns trons i va sospitar que anaven cap el seu home. Com que a la matinada en Rafel no havia tornat, despertà el seu fill, que tenia uns denou anys, i l’envià al pis del casal on estiuejaven els senyors de la possessió perquè els contàs allò que havia passat i les seves sospites. Immediatament avisaren el batle de Randa, i,amb una partida d’homes, es posaren a cercar per la zona on es creia que s’havien disparat els trets. En una finca que es diu Es Pinaret hi trobaren el cadàver que fou portat al cementeri d’Algaida. Dos dies després s’en va inscriure la defunció en el jutjat i hi feren constar que va morir “... en la finca Es Pinaret el dia veintiocho del actual sobre las veintitres horas a consecuencia de heridas recibid as”. No s’hi fa constar que la mort es produís mitjançant armes de foc, ni tan sols que fos mort violenta.

Quant als motius ue hi havia per matarlo: una vegada que es va haver produït el cop d’estat, en Rafel, que era republicà, socialista i amb fama d’esquerrà, no es va acovardir i xerrava, sense cap temor, en contra dels falangistes. Fou per aquest motiu que a Llucmajor li feren beure oli de ricí. Això no va bastar per fer-lo callar, sinó que, ben al contrari, fis i tot els amenaçava i deia que sabia ben bé qui era que li havia fet beure l’oli i que els arreglaria els comptes. Sigui pel que xerrava, sigui per les amenaces, el fet és que una nit l’anaren a cercar i el mataren.

En aquest assassinat hi ha algunes coses que criden l’atenció; en primer lloc, els falangistes que el mataren, encara que el primer dia en passejaven l’orella per Llucmajor, posteriorment negaven que l’haguessin matat, fins al punt que asseguraven que havia mort d’una caiguda d’un arbre mentre treballava.En segon lloc, corregué el rumor que el matà un falangista algaidí i que desprès li tallà l’orella per demostrar al seu pare que l’havia matat. Per tot allò que he pogut aclarir, és més que improbable que aquest algaidí participàs en l’assassinat, ja que, al pocs minuts d’haver-se’n anat en Rafel i els falangistes llucmajorers, ja es sentiren els trons i és quasi impossible que l’algaidí esperàs a la carretera de Llucmajor perquè primerament el volien anar a matar al portell de Gràcia però els falangistes que estaven de guàrdia a la portassa els desencararen perquè hi havia una altra guàrdia de falangistes en aquell lloc i corrien el perill que els rebessin a trets en creure que havien burlat el control de Randa. Per altra banda, els assassinats pels falangistes algaidins no s’incrivien en el registre de defunció sinó que simplement desapareixien; el fet que la defunció s’incrigués en el registre del jutjat d’Algaida encara fa més improbable que fos assassinat per un algaidí. Quan a l’orella, tant se ‘n va parlar que podria ser que aquest algaidí l’hi tallàs quan dugueren el cadàver a Algaida.

Rafel Antich. MEMORIA als republicans víctimes de la repressió feixista a Algaida durant la guerra civil de 1936. Rafel Antich. Nº 2 de la col•lecció Pere Capellà. 2002 (2ª edició). Ajuntament d’Algaida. Consell de Mallorca.