S'Arboçar.

Etimològicamet, aquest topònim deriva de la paraula arboç amb el sufix ar, que significa "camp poblat d'arboceres". Avui dia ha perdut el seu sentit perquè fa molts anys que per aquelles contrades no creix aquest arbust de la família de les eriàcies.

Aquesta petita possessió està situada als confins del quarter III i va tenir el seu origen quan es dugueren a terme els darrers establiments de terres a Punxuat (1836-1837), que afectaren la que avui coneixem com Sa Comuna Nova, que linda amb Son Gual i Marina Vell, terres que eren les més allunyades de les cases de la possessió mare, és a dir, Punxuat.

L'extensió actual de s'Arboçar és de 8,5 quarterades, meitat garriga meitat conradís, i confronta a tramuntana i ponent amb Can Cantonero, que frega el terme de Palma per Son Gual, i també amb terres de Can Rosseió; a llevant, amb altres de Biel Majoral, vora el portell d'accés, i la resta ja són establits poblats o xalets o segones residències, que tant abunden devers Sa Comuna.

Segons fonts orals, des que s'Arboçar fou establit sempre ha estat propietat de la mateixa família. Ja ben entrat el segle actual sabem que era propietat de l'amo en Guillem Bibiloni Oliver, que deixà la possessió al seu fill Joan Bibiloni Ribes, que morí l'any 1978, i que també deixà hereu al seu fill Guillem Bibiloni Capellà, que en fou propietari fins que morí l'abril de l'any 1999. Actualment, s'Arboçar pertany al seu fill Joan Bibiloni Munar. L'amo en Guillem, malgrat que quan férem aqust treball ja tenia 81 anys d'edat, ens volgué acompanyar per mostrar-nos les cases i ens contà moltes anècdotes de quan vivien allà; però no en guardava gaire bons records i pensava que, tard o d'hora, el destí de la possessió seria acabar en mans de qualque estranger capritxós que la volgués restaurar.

Les cases, tant a l'interior com a l'exterior, són d'una extrema rusticitat i estan situades en un lateral del comellar que rost avall conflueix al pla de Sant Jordi. De fet, tot el conradís de la possessió està format per marjades que remunten el comellar, a banda i banda dels dos vessants. Deu ser una de les cases més originals del nostre poble per la seva, diguem-ne, estructura exterior, ja que estan situades prop de la part baixa del coster. Adossada al frontis hi ha una escala, en part excavada a la roca, que puja al nivell de la cisterna i a l'accés, a peu pla, del sostre de palla. Però és que per damunt d'aquesta cisterna encara hi ha l'era de batre, que també li serveix de cap-rec per omplir-la d'aigua. Aquesta era tenia l'inconvenient que moltes vegades havien de deixar les messes a mig batre, a causa del canvi d'orientació del vent, que necessàriament havia de seguir l'orientació mestral-xaloc per ser més profitós dins aquell comellar. Prop d'aquesta era hi ha l'antiga caseta del sequer, que fou construïda en tancar un lateral d'una semicova que l'erosió havia produït a la roca. En un lateral de la petita esplanada de davant les cases, també hi ha una altra cova, utilitzada altre temps com a estable, i al costat hi havia unes piques per abeurar el bestiar, l'aigua de la qual provenia d'una siquiola que arrencava en fort penadís de la cisterna. Adossat a les cases i a l'altre costat de la clastra hi ha una portassa coberta amb volta de canó, el vell forn de coure pa i les solls de porcs, tot avui en desús i envaït per l'abandó. Darrere aquestes dependències i envoltant les cases fins al fons del coster, s'estenen les figueres de moro que servien per engreixar un parell de porcs per vendre i un de propi per matances. També tenien un poc de bestiar i l'aviram normal de les petites possessions, com gallines, indiots, ànneres... L'amo en Guillem també ens contà que les terres de s'Arboçar no els bastaven per una economia de subsistència i havien de llogar conradís i pastures d'altri per arribar a malviure. Per això devers l'any 1979, i després de la mort de son pare, deixaren s'Arboçar per passar a Sa Serra, on habitaren fins a l'any 1988, ja que ara estan assíduament a la posada del Campet.

Topònims d'aquesta possessió són: el comellar Fondo, les terres de dins la clotada que l'any 56 foren empeses per la torrentada; sa Raconada, vora el portell d'accés; sa Vela d'Alt, o sigui, la marjada de més amunt; sa Vela des Mig, la tanca de s'Era... Totes aquestes marjades, si qualcú no hi posa remei, quedaran envaïdes per la garriga, que, fa quasi 150 anys va ser fatigosament transformada en conradís pels avantpassats de l'amo en Guillem de s'Arboçar.

En volem acomiadar d'aquesta humil possessió amb una bella estrofa d'una glosa, variant d'una altra que figura en el Cançoner popular de Mallorca del pare Ginard que diu:

L'amo vell de s'Arboçar

encara té bona vista

sap fer oli de llentiscle

que és bo pes llum de cremar.

Miquel Sastre Pujol “Fiolet”. Possessions d'Algaida. Nº 1 de la col·lecció Panoràmica de l’ajuntament d'Algaida. Ajuntament d'Algaida-Consell de Mallorca, 2000. Fotografies del mateix autor.