Castellitx de la Pau.

Aquesta alqueria antiga està situada al quarter II, a mig camí entre Algaida i el Puig de Randa. En el Llibre del repartiment consta que tenia 14 jovades, equivalents a 225 quarterades. Va correspondre a García Pérez de Pina i després a Ferrer de Pallarès, prebost de Tarragona en representació de la Cúria. El topònim d'aquesta possesió deriva del llatí castellum, és a dir "castell" amb el sufix mossàrab -itx, que es repeteix en altres noms topònims mallorquins- (recordem Costitx, Fartàritx, Bàlitx, etc.). Es troba dalt d'un turonet, a uns 225 metres sobre el nivel de la mar, i hi ha proves que demostren que fou habitada en l'antigor, en èpoques romana i àrab. Del temps de dominació romana quedà el testimoni d'un encenser de bronze en terres de la veïna Albenya. De l'època dels àrabs ens queden restes d'un molí d'aigua situat al torrent que, procedent de Randa, fa partió amb antics establits de la possessió. De totes formes, la prova més demostratia és l'existència de dues fonts naturals a l'entorn de les cases que devien tenir un fort atractiu pels antics pobladors.

Confronta a tramuntana amb el torrent esmentat, o síquia des Molinet, dels germans Joan i Tomàs des Serral; a llevant, amb Son Coll Vell i Sa Mata Escrita; a migjorn, la cresta cimalera del puig d'en Bord la separa d'Albenya, i a ponent confronta amb les terres de Castellitx d'en Barra d'Or.

Un dels testimonis més antics de l'existència de la possesió i de l'església de Castellitx (extret de la calaixera de Mn. Antoni Gili) és el 18 de novembre de 1395 i diu així "Jo Pere Manleu, prevere procurador de Pere Mulet, rector de Castelig que declara posseir los béns següents: un alberg ab Son clos, prop de l'esglésisa (on devia estar situada aquesta rectoria) e afronta al camí públic, e d'altra part ab l'església, e altres parts de Domingo Grau" per tant, aquest darrer era propietari a les hores de la possessió de Castellitx.

La divisió de la primitiva alqueria àrab en dues possessions tingué lloc a principis del segles XIV. Pel cadastre de l'any 1603 podem comprovar els noms dels propietaris d'ambdues cases pairals: per una part, Joanot Anglada tenia estimada la seva part (avui de la Pau) en 7.000 lliures, i, per altra, Antoni Pujol (d'en Barra d'Or) en 6.000. D'aquest Pujol passà als Mesquida, d'aquests al Moragues, i dels Moragues als Sureda. Durant l'any 1871 era propietat de Josep Quint Zaforteza i amb les seves 204 quarterades era la setena gran extensió del nostre terme, segons publicà l'arxiduc Lluís Salvador a Die Balearem.

A principis del segle XX era propietat de la família Gonzàlez-Moro, que la retingué fins a l'any 1941, quan per mediació de l'amo en Guillem de Son Reus fou dividida un altre cop en dues parts i quedà de la manera següent: 100 quarterades situades entre la síquia del Molinet i Binicomprat foren adquirides pels germans Guillem, Joan, Miquel i Tomàs des Serral, que se les repartiren en parts iguals segons valoració econòmica sense tenir en compte l'extensió superficial; les altres 100 quarterades i les cases passaren a l'amo en Jordi Llull Bonet que, abans de morir, ja n'havia fet donació al seu fill Jordi Llull Burguera, metge i resident a la Colònia de Sant Jordi, que n'és el propietari actual.

Les cases de Castellitx de la Pau són prou antigues, amb data gravada damunt el portal forà de l'any 1796, que deu respondre, sens dubte, a una reforma que s'hi degué dur a terme aleshores. Estan encarades a llebeig i situades, en suau pendís, formant un carreró amb altres dependències que desemboca al mirador de davant la cisterna, d'on domina tot el comellar de Castellitx. L'interior mostra una gran rusticitat arquitectònica, amb un trespol mal pla i les dependències anexes a distint nivell, seguint el rost de l'exterior. Tant és així que fins i tot dins els dormitori principal hi ha una roca, sobresortint del sòl, que, suposam, no fou excavada perquè era massa dura. També cal destacar l'antiga cuina i l'arc entre aiguavessos. Davant les cases hi ha el sostre de palla, de gran dimensions, al costat l'estable per a les bèsties de càrrega, que a la part superior dóna cabuda a la sala de l'ordi, on emmagatzemaven el gra.

Al costat hi ha l'antiga dependència dels missatges, que després fou reconvertida en galliner. Passat les cases, vora el mirador esmentat, hi ha una gran cisterna amb el bassament dins el buit del coster, que fou manada construir quan hi habitava l'estadant l'amo en Guillem de Son Romaguera i que fa ser feta per l'amo en Sebastià "Truc" abans d'anar-se'n a fer fortuna a Amèrica. Vora el camí que baixa al comellar de la Font, prop dels fonaments de la cisterna, hi ha un caramull de maressos que hi foren transportats per Titan, un camió que fa devers quaranta-vuit anys feia aquest servei. Els maresos havien de servir per fer una vaqueria, però alguna crisi econòmica ho va aturar i allà resten abandonats.

Entre les cases i l'església de la Pau hi ha l'antiga era de batre, testimoni de tantes trobades populars els dimarts de Pancaritat. Fa anys hi hagué qualque topada per mor d'aquesta era entre el poder civil i l'eclesiàstic, per una banda, i la propietat de la possessió, per l'altra, feliçment superada.

Podem classificar les terres de la possessió en 40 quarterades de conradís i les altres 60 de garriga o alzinar. Entre els seus topònims hem d'esmentar es Molinet, de 4 quarterades, vora el torrent, i la tanca dels Ametlers, també de 4 quarterades.

Quasi tot l'ametlerar i les figueres foren arrabassades, devers l'any 1944, i les marjades de paret seca desmuntades per convertir-ho tot en conradís. Per contrapartida, l'any 1950, sembraren dues quarterades d'ametlers joves, situades damunt el puig o pinar de ses Gatoves.

Els estadants més antics de qui tenim referència, per ordre cronològic, són els següents: l'any 1 del segle XX, quan era propietat de Gonzàlez Moro, hi habitava l'amo en Biel Bosso, de Santa Eugènia; després hi va passar l'amo en Guillem Romaguera, randí casat a Algaida. Durant la Guerra Civil, hi habitaren uns estadants de s'Horta de Felanitx. Quan fou dividida la possessió l'any 1941, els estadants eren el germans Rossinyol de Montuïri, amb sa mare viuda. Després se n'encarregà un majoral de Lloret, qu li deien Toni "Sóller", i, finalment, va conrar la possessió l'amo en Rafel "Palouet", durant 9 anys, fins que ho deixà l'any 1979. De llavors ençà, en té cura el propietari actual mateix.

L'església de Castellitx de la Pau és una illeta enmig de les terres de la possessió, propietat del Bisbat, formada pel primitiu fossar i l'antiga parròquia. Va ser edificada poc després de la conquesta, durant l'any 1236, i està formada per tres cossos diferenciats. El primer és el porxo, amb accés des del fossar per un portal d'arc rebaixat, que és del final del segle XVI. Del porxo s'accedeix al segon cos central a través d'un bell portal de mig punt amb arquivoltes, brancals adornats i l'escut dels Armengol, que finançaren l'obra. Aquest cos és la primitiva edificació del segle XIII, joia de l'arquitectura cistercenca, que fou parròquia del nostre poble fins al la tercera dècada del segle XV, quan va ser traslladada a l'actual d'Algaida, durant el regnat de Sanç I. El tercer cos és el del retaule, restaurat i col·locat dins l'església d'Algaida, on hi ha l'altar; és més baix que no la part central i és un afegitó del segle XVII. A l'exterior es veuen contraforts, que reforcen els arcs interiors i un campaneret o espadanya situat sobre el portal principal.

Dins el comellar de Castellitx a baix del puig d'en Bord, hi ha la font d'aquesta possessió. És de l'època musulmana i només té una curta galeria de drenatge, sense cap pou de ventilació, abans de sotir a cel obert. Aquesta galeria és de paret seca i coberta amb volta de canó. En un moment indeterminat, enfondiren el subsòl de la galeria per obtenir-ne un major cabal, però l'operació resultà fallida i l'aigua va minvar. Antigament, una canaleta, amb el primer tram subterrani, conduïa l'aigua al safareig per la part baixa del marge. Una altre canaleta, que recollia els sobrants de la fot d'Albenya, discorria per damunt del marge mateix i alimentava les piques d'abeurar, abans d'entrar al safareig. Actualmet, aquest qânat està ple de crivells, fins al punt que a l'iterior hi ha crescut un ullastre que ja té devers tres metres d'alçada. Només fa una trentena d'anys, quan el temps venia molt plover, els sobrants del safareig es perdien cap-rec avall en direcció a Son Coll, formant una torrentera.

Per acabar, farem referència a unes estrofes del Cançoner popular del Mallorca del pare Ginard que parlen de la possessió:

Jo sempre vaig penya-penya

per complir lo meu desig.

Habit a dins Castellitx

i tenc s'amor dins Albenya.

Miquel Sastre Pujol “Fiolet”. Possessions d'Algaida. Nº 1 de la col·lecció Panoràmica de l’ajuntament d'Algaida. Ajuntament d'Algaida-Consell de Mallorca, 2000. Fotografies del mateix autor.