Cabrera

Etimològicament, el topònim Cabrera prové del llatí capraria, que vol dir "lloc de cabres".

Aquesta vella possessió està situada al quarter I i les seves terres fan partió a tramuntana amb la carretera de Sant Joan, dos-cents metres paret per paret amb Son Mesquida Vell i altres establits; a llevant, amb Son Pere Bou; a migjorn, amb la carretera de Manacor; i a ponent, amb la carretera que des del pont de Cabrera (avui desaparegut) va en direcció a Pina.

La notícia més antiga que tenim d'aquesta possessió és de l'any 1574, quan un tal Macià Oliver la comprà a Antoni Boscà. Per documents posteriors sabem que el seu fill Miquel va deixar la possessió en testament a la seva filla Catalina Oliver quan va casar-se amb Pere J. Ribes de la vila de Montuïri. Catalina Oliver la deixà per herència al seu fill Pere Joan quan es va casar amb Catalina Servera de Son Corró. Hem vist testimonis escrits amb data bastant posterior que diuen que Catalina Fiol, abans de morir el 1760, s'havia casat amb Mateu Ribes de Cabrera de s'Olivaret, d'aquesta manera, entroncava genealògicament amb els Ribes de Cabrera.

Els Ribes de Cabrera figuraren com a propietaris de la possessió fins que Joana Ribes de Cabrera, a principis del segle XX, va casar-se amb Antoni Oliver Roca, la qual cosa originà l'actual nissaga dels Oliver, que encara avui en són propietaris, així com també de la veïna Binicomnprat.

En el cadastre de l'any 1630 aquesta possessió estava valorada en 1.300 lliures, i en el de 1626, que valorava les rendes que produïa cada finca, Cabrera produïa 130 lliures anuals. Aquests anys n'era propietària Marianna Mesquida i Castelló, vídua d'Andreu Mesquida de Formiguera, que també eren propietaris de l'actual Son Mesquida. Hem vist un contracte d'arrendament conjunt de les dues possessions i l'arrendador de la possessió era Miquel Oliver de Son Maig. És un document molt meticulós i especifica totes les dures clàusules que el llogater havia d'acomplir a la propietat.

Cabrera tenia fins fa pocs mesos 100 quarterades d'extensió, quasi totes de conradís, llevat de quatre costers de garriga i un pinaret situat entre la carretera de Manacor i el talús de l'antiga via de ferrocarril que travessava la possessió de llevant a Ponent.

Les cases de Cabrera formen un conjunt harmoniós amb els costers que les envolten; el més destacable és potser la seva simplicitat arquitectònica, que podem considerar modèlica dins l'estil rural mallorquí. Si passau per la carretera de Manacor en direcció cap a Algaida, i millor si és a posta de sol, fixau-vos-hi bé, és talment una caseta ornamental d'un betlem. La llàstima és que quan hi entràrem per fer les fotografies ens adonàrem del seu lamentable abandó, quasi ruïnós diríem, ja que pràcticament fa vint-i-cinc anys que estan deshabitades.

Les cases sempre foren utilitzades pels estadants i els propietaris no hi habitaren mai, ni hi tenien dependències reservades. Normalment feien les estades a la posada de Cabrera, cap al carrer dels Cavallers (a l'actual Can March, que té el frontis davant el carrer d'Antoni Maura).

En el contracte d'arrendament esmentat es parla de dos molins de sang "condrets i molents", és a dir, en bon estat de funcionament, l'un a Formiguera (Son Mesquida) i l'altre a Cabrera. Actualment, no es conserva cap vestigi d'aquest molí ni sabem on era situat.

La vinya de Cabrera -que fa uns anys va comprar l'amo en Mateu de l'Hostal- era just passat l'hort de les cases i era d'ús privat dels senyors per fer vi al celler de Cas Metge Jordi.

L'amo en Llorenç Puigserver Amengual, l'amo de Cabrera, que morí dia 20 d'octubre de 1987, fou el darrer estadant de la possessió; hi habità des de l'any 1937 fins al 1963. La seva filla Margalida ens digué tot quan sabia de les cases, i lamentava que no ho hagués pogut fer son pare, que tant les estimava. Es recorda que tenien una guarda d'ovelles i porcs, amb un porquer que se'n cuidava. Feien hortet vora l'antígua sínia, ara també ruïnosa. L'amo en Llorenç durant aquells anys va dedicar-se als cavalls de curses i es féu famós a tot Mallorca sobretot per una egua, na Nelsona, d'una categoria tan excepcional que va cansar-se de guanyar carreres als hipòdroms de Palma i Manacor. Per cert, els cavallets joves creaven problemes al pas del tren dins la possessió, perquè tenien la mania de perseguir els vagons. Altres vegades la màquina del tren va matar porcs, ovelles i els va calar foc en diverses ocasions; fins i tot hagueren d'anar a cercar ajuda al poble i tocar de foc perquè cremaven els sembrats.

Quan llevaren el tren, l'any 1967, la companya va intentar vendre els terrenys que ocupaven les vies; com que els propietaris es negaren a comprar-lo, alliçonats per altres casos similars, ja no se n'ha parlat pus. Després tingué cura de la possessió, més ben dit, de les terres de conreu un cunyat dels senyors de Sant Jordi i ara fa quatre o cinc anys les va llogar l'amo de l'Hostal d'en Mateu per sembrar i donar menjar a la guarda d'ovelles.

Hem dit abans que fins fa poc tenia 100 quarterades d'extensió perquè aquests darrers mesos se n'han venut 20 quarterades més, les més apropades al poble, és a dir, un rectangle que limita amb les carreteres de Manacor, Pina i Sant Joan. Sabem que aquest mateix mes de desembre ha entrat al nostre Ajuntament un projecte a nom de Gabriel Amer per edificar vora la carretera de Manacor un complex que acollirà un centre privat d'ensenyança de les tècniques de la ceràmica, un altre de restauració de mobles antics i un gran aparcament. Esperem que, ja que sembla inevitable la construcció de tot això, almanco es respecti l'entorn paisagístic i no ens amagui la visió de les cases de Cabrera, una relíquia d'altre temps, humil, si voleu, però que mereix ser conservada, o més aviat restaurada.

Miquel Sastre Pujol “Fiolet”. Possessions d'Algaida. Nº 1 de la col·lecció Panoràmica de l’ajuntament d'Algaida. Ajuntament d'Algaida-Consell de Mallorca, 2000. Fotografies del mateix autor.