Albenya.

Albenya, etimològicament, ve de l'àrab al benja, que significa "la construcció". Aquesta extensa possessió d'unes 350 quarterades està arredossada rere els costers del massís de Randa i confronta per tramuntana amb les antigues Castellitx d'en Barra d'Or, de la Pau de Castellitx i altres establits que pertanyien a la possessió mateixa. Cap a llevant, el puig d'en Bord la separa de sa Mata Escrita, Pola i Son Sastre Vell. Per migjorn antigament confrontava amb Binilegant, esdevinguda Son Grau, i per ponent limitava amb l'antic Bellpuig i altres establits de la primitiva alqueria de Randa.

La carretera de Randa a Montuïri travessa les seves propietats i pràcticament divideixen el terreny conradís de les garrigues, que s'enfilen fins als contraforts del morro d'en Moll, per la part oriental del puig de Cura. Els costers d'aquest massís foren adquirits i sumats a la possessió l'any 1836, en què s'aprofità el Decret de desamortització de Mendizàbal, que tingué lloc durant la regència de Maria Cristina.

L'historiador Binimelis publicà la relació dels primers repobladors de l'illa i sobre Albenya digué " A Astruch Esteve de Tortosa i sos germans, la alcarria Delbenia ab 8 jovades." A causa de la renúncia d'aquests primers hereus, el rei En Jaume I donaria Albenya i els seus rafals a la Seu de Tarragona.

Joan de Bonastre, l'any 1280, i sota alou de la Seu de Tarragona, va assistir al jurament de fidelitat al rei Alfons II d'Aragó, fill de Pere III, en representació de la parròquia de Castellitx. Posteriorment (1427), i com a anècdota, citarem que, en la llista de propietaris que tenien esclaus al terme d'Algaida, hi figura Nicolau de Caulelles d'Albenya, que tenia tres captius i pagava per ells una lliure i setze sous. La família Caulelles va perdre la propietat d'Albenya durant la revolta de Simó "Tort" Ballester, i per pública subhasta passà a mans d'Antoni Sastre i els seus hereus, que durant dos segles i mig en foren propietaris. El darrer titular d'aquesta nissaga fou Guillem Sastre i sabem, pel cadastre de 1603, que les dues possessions (Albenya i la veïna Barcaix) que tenia en alou propi, estaven estimades en 17.000 lliures.

L'any 1675, Albenya va absorbir definitivament la possessioneta de Barcaix i aquest topònim va quedar borrat de la memòria de la gent randina. Aquesta possessió de Barcaix havia estat fins llavors protagonista de diverses disputes judicials davant la Reial Audiència de Mallorca, les resolucions de les quals varen ser apel·lades, fins i tot, davant el Consell d'Aragó.

La propietat de la possessió d'Albenya va lligada, des de mitjan segle XIX, a la família Morell. Devers l'any 1865, en morir Salvador Morell Esteva, la titularitat passà al seu fill Pere Morell Verd, fins que morí l'any 1905. D'aquest passà al seu hereu Antoni Morell Verd, que deixà a la seva dona Victòria Brotad hereva en vida, fins que l'any 1989, a causa del seu òbit, passà als seus fills: Jaume, Catalina, Ferran i Andreu Morell Brotad, que en són els propietaris actuals.

La família d'estadants més antics de què es té record a les cases d'Albenya és la de l'amo en Sebastià Cantallops, que hi entrà l'any 1902 i, després de tres generacions, la família en va sortir l'any 1956. Després hi entraren de majorals el matrimoni format per l'amo en Mateu "Cotà" i madò Francisca "Mostatxeta", els quals rebien ajuda de Catalina "Domàtiga" de Montuïri i d'Àngela de Randa. Més tard hi entraren l'amo en Toni Cerdà "Ropit" i madò Damiana, també montuïrers, que s'encarregaren de la possessió durant 10 anys. Posteriorment, l'estadant, durant vuit anys, fou l'amo en Jaume "Pèl", i el seu germà Jeroni, que hi feia de pastor, acabà tot sol a la possessió tres o quatre anys més tard. Després vengué un parèntesi d'un parell d'anys durant els quals dos estadants successius, 'amo en Bernat Pizà i l'amo en Pere de Sineu, abandonaren aviat la possessió, fins que hi arribà l'actual estadant, l'amo en Bernat "Blanc" i família, que ja fa més de nou anys que hi habiten.

Del conjunt de la possessió cal destacar l'edificació de les cases, que conté, a la planta baixa, l'habitatge dels amos, i al pis, la dels senyors. Una clastra empedrada separa aquest conjunt de les altres dependències, que al principi eren bàsiques i que avui només serveixen per a magatzem, pastadors, habitatges dels pastors, egüers, hortolans, missatges, etc., i d'altres separats de les cases que servien per aixoplugar el bestiar, com les solls, els sestadors, la vaqueria, etc. La cuina dels senyors conté una interessant col·lecció de peces d'aram perfectament ordenades. Dins la sala principal hi ha habilitada una capella, que en comptes de ser una peça a part dins la planta baixa, com a la majoria de grans possessions, aquí està amagada rere unes portes (l'altar), com si fos un gran guarda-roba.

La font d'Albenya té una galeria de 75,85 m de llargada, des del doble pou mare fins a l'exterior, i quatre pous de ventilació. El sòtil i les parets de la galeria de drenatge són de paret seca i d'una gran rusticitat. A l'exterior, la canaleta es converteix en abeurador de bestiar, abans d'abocar l'aigua dins el grandiós safareig, que té forma de trapezi i una capacitat de 1.670 tones, que el converteix en el més gran del nostre municipi. La petita esplanada que hi ha davant la font en altre temps quedava vora el primitiu camí empedrat que unia Randa i Montuïri.

L'hort d'Albenya és una extensió de quasi tres quartons i està format per tres veles o marjades. La vela més apropada al camí vell s'anomena es Jardí, perquè a més d'arbres fruiters sempre hi han tingut rosers, margalideres i altres arbusts ornamentals. Durant la primera meitat del segle XX, amb l'hortalissa i la fruita que produïa aquest hort venuda als mercats i als majoristes, es pagaven tots els jornals de la gent llogada a Albenya, que era molta si comptam missatges, pastors, exsecalladors, figaraleres, etc.

La font d'Albenya, a més d'abastir d'aigua les cases i d'omplir el grandiós safareig, també tingué en altre temps la funció de proporcionar la força motriu per moure un molí fariner, l'existència del qual coneixem per fonts orals. Suposam que devia estar situat vora la part baixa del safareig, però no en queda cap vestigi.

A les terres d'aquesta possessió, prop de la carretera de Montuïri i de Can Calafoc, hi ha un forn de calç bastat ben conservat. El darrer calciner que hi va treballar fou l'amo en Toni "Marró" de Randa.

Actualment, durant la temporada de collir ametles lloguen 10 o 12 collidors de fora que en una mesada solen acabar les feines. Això contrasta amb el fet que fa uns quaranta anys un vertader estol d'al·lots algaidins anaven a collir-hi ametles. Si hom parla amb algun d'ells, el que més recorden -a més de la feina- són les nedades al gran safareig i les dormides damunt la palla del sostre.

De les 350 quarterades d'extensió que té Albenya, només unes 100 són de conradís, la resta, que s'enfila pels costers del puig, és garriga d'alzinar i pinar. A la part baixa i prop de les cases hi ha topònims com aquests: les tanques d'en Jeroni, s'Olivaret, sa torrentera, l'ametlerar de s'Hort, el puig d'en Bord...A la part alta trobam el figueral de Randa, el pla d'en Cinto, les rotes Velles, es Bosc, el coster dels Ullastres, la garriga Rassa, el comellar des Grau...

Albenya és actualment, i sense cap dubte, la possessió més important del nostre terme. D'aquesta importància, en fa memòria la cançó popular següent:

A Albenya segaven ordi,

un mes davant Sant Joan;

quan veien el camp tan gran,

cridaven: Misericordi!.

Miquel Sastre Pujol “Fiolet”. Possessions d'Algaida. Nº 1 de la col·lecció Panoràmica de l’ajuntament d'Algaida. Ajuntament d'Algaida-Consell de Mallorca, 2000. Fotografies del mateix autor.