Retaule de Sant Miquel

 

El retaule de sant Miquel és un clar exemple d´escola mallorquina amb influències germàniques, construït durant la segona meitat del segle XVIII, i ocupa una de les capelletes laterals de la capella del Roser.

 

El moble s´adapta perfectament a la forma de la capella. Es tracta d´un retaule suport de pintures pla, en el que lógicament destaquen els elements pictòrics i els decoratius en talla. Aquests s´han reduït a la mínima expressió, concretamente a les rocalles que delimiten els diferents quadres.

 

En el retaule ha desaparegut qualsevol element arquitectònic (columnes, entaulaments...) que defineixi una estructura com les que havíem vist en altres obres de l´església. L´escultor donà una importància especial a les motllures i a les rocalles que estableixen els límits entre la pintura central de major tamany i les laterals, que estan disposades de forma radial envoltant el quadre principal. D´aquesta manera la rocalla assoleix una doble funció: d´entrada és el motiu que constitueix l´estructura de l´obra i a la vegada esdevé l´element decoratiu cabdal. Per completar l´estudi dels aspectes ornamentals cal dir que el daurat ha deixat d´esser predominant i ha cobrat importància l´ús de la policromia. Tot el conjunt s´aguanta sobre una socolada de fusta que vol imitar el marbre.

 

En essència, el disseny recorda, com ja havia anticipat Berard, els reliquiaris de la segona meitat del segle XVIII.(100)

 

Pel que fa a la iconografia, cal dir que la figura principal de sant Miquel ocupa gairebé la totalitat de l´espai de la pintura central i es retalla sobre el fons, on tot és boira, fum i foc. L´arcàngel presenta unes grans ales bicolors esteses. Vesteix una rica armadura de color blau amb túnica blanca que adopta el moviment del cos i calça unes sandàlies. Amb la mà dreta empunya una espasa i amb l´esquerra una cadena. Adopta una postura de braços i cames molt dinàmica mentre lluita amb el dimoni, que resta vençut als seus peus. Aquesta sensació de moviment és ajudada pels plecs de la túnica magenta, que vola. La cara del sant és dolça i tranquil·la, finament dibuixada; com tota la figura.

 

La resta del repertori iconogràfic disposat radialment està representat sempre de mig cos. En el primer quadre començant per l´esquerra ens trobam amb la figura de sant Joan Babtista. Seguidament, es retalla sobre el fons neutre la imatge de perfil de sant Lluís Gonzaga. Identificam el jesuïta del segle XVI pels seus atributs característics: un lliri, una calavera, una corona al·lusiva a la seva condició de príncep i un flagell, que porta amb les mans. El següent personatge, sant Ignasi de Loiola, apareix de tres quarts, vestit amb una casulla amb les sigles IHS i un llibre a les mans. En el quart cercle hi trobam sant Felip Neri. A dalt de tot ens trobam, probablement, amb sant Pere, de front, i representat com a pescador. La sisena pintura figura sant Vicenç de Paül portant un llibre amb les mans. Identificam la següent com a sant Francesc Xavier alçant la creu. Dins la penúltima orla hi trobam sant Gaietà amb el Nin en braços seguint el model iconogràfic típic del segle XVIII. Finalment, la darrera pintura representa santa Catalina vista de perfil amb la palma del martiri a les mans i, a davall, la roda.

 

El discurs iconogràfic culmina a la part superior amb el Cor de Jesucrist enrevoltat de flames i d´espines entre núvols, simbolitzant el gran amor cap a la humanitat.

 

Un altre motiu important és l´escut del donant, que s´ubica just damunt de la pintura central. En el camp hi ha una becada o cega amb els seus colors naturals sobre fons d´or, (101) rematat per un capell de canonge amb tres borles a un costat. Pensam que es tracta de l´escut de Miquel Seguí, canonge i doctor en Sagrada Teologia, que morí a Palma el 1788.(102)

 

Aquest senzill retaule, suport de pintures es degué construir entre 1779 i 1786, dates dels inventaris fets a les capelles durant les dues visites pastorals efectuades pel bisbe Pedro Rubio Benedictino. De l´autor de les talles i del pintor que obrà els quadres no n´hem pogut localitzar cap notícia i l´únic que, ara per ara, podem apuntar és que a l´església del llogaret de Randa hi ha, contruït cap a 1777, el retaule de sant Josep, que és, problablement, obra del mateix taller. (103)

 

(100) G. DE BERARD: Viaje a las villas de Mallorca, 193. Diu el següent: (...) que contienen los altares del glorioso arcàngel San Miguel, en lienzos pintados y revelados adornos modernos, por estilo de reliquiario con fondo dorado, filetes dorados y blanco.

(101) J. BOVER: Nobiliario Mallorquín, Palma, 1983 (1850), 364-365.

(102) J. BOVER: Biblioteca de escritores Baleares, 2, Barcelona, 1976 (1868), 364. Diu el següent: Natural de Algaida é hijo de D. Francisco Seguí y Da Angela Oliver de Son Matx. Abrazó el estado eclesiástico y en esta universidad literaria recibió la borla de doctor en sagrada teología; después de haber obtenido varios beneficios, se le confirió una canongía en esta santa iglesia y falleció en Palma el día 22 de noviembre de 1788. Participà com a testimoni  en l´acta de l´Ajuntament d´Algaida quan es determinà la construcció de la capella de la Mare de Déu del Roser.

(103) G. MUNAR: Petita història de Randa, Llucmajor, 1972, 25.

Miquel Àngel Capellà Galmés. Els retaules de l´església d´Algaida. Institut d´Estudis Baleàrics-Ajuntament d´Algaida, 1999.