PERE LLULL MUDOY. “TIRÓ”. 1868-1936.

Fill d’Antoni Llull i de Catalina Mudoy, va néixer a Algaida, a les sis del matí de dia 14 de març de 1868.

Casat amb Margalida Fullana Pizà, vivia al carrer del Migdia nº 4. Tenien dos fills i dues filles; els fills eren Antoni i Pere, aquest darrer batle d’Algaida quan començà la guerra.

De jove havia estat carrabiner i després tingué diferents oficis fins que, quan feia de picapedre a Xorrigo, es va fer mal amb una eina i la llançà un tros lluny i jurà que mai més feria feina feixuga. Va dir a la sogra que vengués una finca i amb els dobbers va comprar una carro i una bístia amb els quals es dedicà a la compravenda de productes del camp. Més envant va posar una botiga.

Quan era jove havia estat liberal, i sembla que bastant encès. Però l’any 1936 ja era un home vell i estava totalment retirat de la política, encara que la vivia de prop ja que el seu fill Pere era un actiu polític d’Esquerra Republicana, regidor de l’ajuntament i, més tard, batle d’Algaida.

Les persones que el conegueren asseguren que era un home molt intel•ligent, de paraula fàcil i, sobretot, que tenia un geni molt fort.

L’agafaren diumenge 16 d’agost. Fou detingut a ca seva. De tota manera, va córrer la versió que, un cop detinguts els seus fills, ell, que era geniüt i no tenia por de res, s’havia presentat a l’ajuntament per saber què passava i per què havien detingut els seus fills; una vegada allà els falangistes li digueren “passau i sabreu què hem de fer amb els vostres fills” i ja no el deixaren sortir. La veritat, però, és que els falangistes sabien que mai no deixaria sense venjar la mort dels seus fills, i va ser el primer dels tres que van detenir.

Romangué tancat el diumenge dia 16 i, el dilluns, a les 10 del vespre, el ficaren, juntament amb els seus fills i sis algaidins més, dins cotxes i els dugueren a Manacor. De tots els que se’n dugueren aquella nit, possiblement fou l’únic que veié quina seria la seva sort, ja que es negava a pujar al cotxe mentre repetia “mos duen a matar, mos duen a matar”. De res servia que els fills li diguessin que pujàs al cotxe, que no passaria res. Els falangistes el van haver de ficar al cotxe a les males. Un cop a Manacor, el dugueren al cementeri de Son Coletes, el fermaren enmig dels seus dos fills, els banyaren amb benzina i els pegaren foc. Una vegada morts els llançaren dins d’una sitja que havien preparat per cremar-hi els cossos dels assassinats.

Dia 25 d’octubre de 1946 s’estengué un certificat de defunció, al jutjat d’Algaida, en el qual es certificava que Antoni havia mort dia 18 d’octubre de 1946.

Quan morí la seva viuda, Margalida Fullana “madò Serral”, l’ecònom d’Algaida, el llucmajorer Sebastià Guasp, tot i desobeint les ordes del bisbe de Mallorca, prohibí que rebés sepultura dins lloc sagrat, per la qual fou enterrada en el petit recinte del cementeri civil, popularment conegut com “el cementeri dels penjats”, avui ja desaparegut. El dia del seu enterrament la seva casa estava acordonada per guàrdies civils i falangistes armats i que també estaven estratègicament repartits per tot el poble.

Rafel Antich. MEMÒRIA als republicans algaidins víctimes de la repressió feixista a Algaida durant la guerra de 1936. Nº 2 de la Col•lecció Pere Capellà. 2002 (2ª edició)Ajuntament d’Algaida. Consell de Mallorca.